presbícia

Ja hem vist que l'ull per enfocar a distància propera posa en marxa el mecanisme de "l'acomodació", mitjançant el qual i per l'acció dels músculs ciliars es varia el gruix del cristal·lí, augmentant per tant el poder dióptric del mateix (recordem que és una lent biconvexa a l'interior de l'ull). Això fa que la imatge d'un punt proper es formi a la retina per poder veure-la nítidament.

Un ull en repós (sense "acomodar") forma la imatge d'un punt proper darrera de la retina. A "l'acomodar" augmenta el gruix i per tant la potènciadel cristal·lí amb la quall cosa la imatge va a la retina.

Amb el pas del temps els músculs ciliars, com els de la resta del cos humà, perden to fent-se menys potents. Al mateix temps el cristal·lí es va fent menys flexible, d'aquesta manera, la capacitat per a acomodar i per a veure d'aprop va disminuint amb l'edat.

Així, definirem la presbícia com la condició óptica en la qual, degut als canvis produïts amb l'edat, disminueix de forma irreversible el poder d'acomodació. La presbícia és una condició fisiológica i no patológica. "De la qual no se'n lliura ningú", afegiriem.

La presbícia comença a manifestarse aproximadament als 40-45 anys. Els seus símptomes inicials són molt clars: hem de separar-nos la lectura o la tasca d'aprop i necessitem cada cop més llum. Quan l'esforç és prollonga, comencem a veure ballar les lletres, etc... La presbícia afecta per igual a miops i hipermétrops, manifertant-se abans en els últims que en els primers. I per suposat, afecta als que mai han utilitzat ulleres. És tracta d'una questió absolutament fisiológica que es dona en tots. L'acomodació no comença a fallar sobtadament sino que és un canvi progressiu des de que sóm petits i que es manifesta als 40. Creix posteriorment fins a arribar a un augment de aproximadament 3 dioptries de diferècia entre la graduació de lluny i la d'aprop. Normalment, una correcció de presbicia sol durar uns dos anys. Hem de ser concients de que es necessaria la revisió cada dos anys com a mínim.

I, com es corretgeix la presbícia?

La solució és fácil. Estem en un cas similar al de la hipermetropia, formació de la imatge darrere de la retina. Per a aixó es necessari colocar una lent que faci convergir els rajos que entren a l'ull. Aixó es fa amb una lent lógicament convergent (positiva), cosa que és molt raonable si ja hem vist que la presbicia és un problema de falta de poder de refracció de l'ull.

I, quin tipus de correcció és la més convenient?

Hi ha varies maneres de compensar la presbícia: les ulleres de mitja lluna, les ulleres bifocals, les ulleres progresives i les lents de contacte progresives. Per a qui no necessita graduació de lluny, es recomenen les ulleres de mitja lluna si té poca graduació. Aquestes permeten mirar per sobre d'elles sense necessitat de treure-se-les ni de baixar-les.

Les ulleres convencionals ("senceres") presenten l'inconvenient que al aixecar la vista es mira per la graduació de prop, amb la qual cosa no es veu nítidament i fins i tot podem arribar a tenir sensació de vertígen. Poden ser útils per realitzar feines en visió propera durant molt de temps consecutiu i precisant un ampli camp visual, o bé per feines que precissin veure de prop a plans superiors o inferiors a l'habitual.

Una bona solució són unes ulleres bifocals, que ens permeten veure de lluny per la part superior i de prop per la part inferior només amb una mica d'inclinació del cap. Requereix habituar-se a elles però és relativament fàcil tinguent cura els primers dies quan s'hagin de pujar i baixar escales. L'inconvenient és que es nota la porció de visió propera, el que estéticament no és bo ( és un indici de l'edat). No permet una visió clara a distàncies intermitges obligant a apropar-se. Un altre bona solució són les ulleres progressives. Aquest tipus de lent permet una visió nítida a qualsevol distància només variant la inclinació del cap sense necessitat d'apropar-se al que es vol veure de prop. En principi són la solució que restaura una situació més similar al que és el sistema visual abans de la presbícia. És molt bona per qui el seu entorn de treball en visió propera és molt gran o per a qui necessita canviar de distància de mirada amb frequència. Presenten alguns inconvenients com pot ser la visió lateral que no és massa bona, és a dir el "reull". Són lents més gruixudes per la part inferior per la qual cosa el pes és una mica més gran encara que s'ha millorat bastant i existeixen diferents lents amb pesos mínims. L'adapatació és una mica més complicada i llarga que unesbifocals encara que els resultats finals són molt bons. Contràriament a una opnió generalitzada el fonament d'ús vé a ser similar al d'uns bifocals, és a dir per la part superior veiem de lluny i per la de sota de prop i a més a més podem veure les distàncies intermitges. El principal inconvenient encara és el preu, ja que són bastant més cares que unes lents bifocals però amb la varietat d'ofertes de l'atualitat permeten accedir quasi a tothom a portar-ne. Estéticament al no portar la ratlla que diferencia de lluny i de prop com els bifocals dóna la sensació de vidre normal sense mostrar cap relació amb l'edat de qui els porta.

Per últim, assenyalar que és molt important a l'hora de passar una revisió visual que les nostres necessitats visual principals quedin clarament exposades. Aixó pot influïr en el tipus de correcció que el professional ens recomeni.